domingo, 31 de diciembre de 2006

Escalada Banyadores

El último día del año 2006 la Nuri y el Ramón se van a escalar a la zona Banyadores en Cabrera de Mar.


Es una zona de roca granítica (se descompone un poco), muy bien asegurada (parabolts nuevecitos), de vías cortas y bastantes de grado asequible. Zona recomendable en invierno ya que le toca el lorenzo que da gusto.

Empezamos en el sector Clàssic y hacemos la vía n. 12 Sinuosa (V). Es asequible y el grado está en la placa final, que tiene una escapatoría por la derecha pero que tampoco es muy fácil.

Después de hacer esta vía y com se llena de gente que nos ocupan el resto de opciones decidimos cambiarnos de sector e ir al sector Amazonia, donde hacemos dos vías 5º, que creo que no salen en la resenya o pueden ser la nº4 Ondina y la nº5 Guifré. Después algo más a la derecha del sector hacemos la nº8 (siguen sin coincidir las resenyas) aunque al final tiene un desplome importante que un muchacho nos dice que es un 6b+, como es lógico pasamos y lo hacemos por la derecha que es asequible y te permite acabar la vía en la parte superior bastante chula.

Luego en el mismo sector pero a la izquierda de todo, la Nuri se curra la nº1 un IV de primero, y luego yo me curro de segunfo un 6a finísimo que me deja las yemas de las manos echas polvo.

En resumen es una zona recomendable y que se puede volver, la roca no es ninguna maravilla pero está muy bien asegurada, y también está muy cerca de BCN y se llega en menos de 1/2 hora a pie de vía.

jueves, 7 de diciembre de 2006

Pujada al Canigó

El dia 7 de Desembre 2006 sortim cap a Prades del Conflent on fem nit, al matí sortim cap a Villerac el travessem i es converteix en pista arribem a un aparcament on la barrera està oberta, passem i comencen la pista de 23 km. no està molt malament, però en trobem neu i la Prudència fa que deixem el cotxe a uns 8 km del final, així que agafem el GR i ens fa donar una volta de 2'5 hores per arribar al refugi de Cortalets situat a 2.150 mts.

Això fa que canvien la nostre intenció inicial de fer la ruta circular del Canigó (Barbet, Canigó i Jofré) i també la quantitat de neu. Decidim fer la ruta normal pel pic Jofré a 2.362 mts.

Després de 1'5 hores des de el refugi fem cim, el camí a sigut una mica perdedor en la grimpada final per la neu ja que ocultava les marques grogues, però en cap cas posa en dificultat arribar al cim, l'únic que ens complica la grimpada.

La vista des de el cim es espectacular, el dia es clar i realment a valgut la pena fer aquest cim a 2.784 mts. d'alçada. No és un cim gaire ample, sinó un grup de roques, amb una taula d'orientació i una gran creu de ferro. Lo que veiem clar es que tenim que tornar un estiu i fer la ruta inicial la bretxa del Canigó i la aresta que bé del Barbet es impressionant.

jueves, 17 de agosto de 2006

Escalada en Vilanova de Meia (vía Camel V)

15 de Agosto del 2006, después de un intento de viaje a los alpes suizos frustado, que mejor no detallar, decidimos en compensación irnos a escalar a Vilanova de Meia y hacer la vía Camel recomendada por Fili.
Llegamos al pequeño pueblecito de Vilanova de Meia y la vista de las paredes encima del pueble es impresionante, te cojen ganas de empezar a escalar.
Dejamos los tratos en el Bar-Restaurante-Hostal Cirera, muy recomendable por el ambiente de escalada y el precio económico, y nos disponemos primero ha hacer una vías cortas para conocer la roca y calentar para logros mayores. Nos dirijimos a la zona de Roca Alta sector izquierda para la que hay que ir por una pista en coche y luego un pateo de 45'.
Al día siguiente decidimos abordar el reto por el que habíamos venido la vía Camel. Es una vía de 5º de unos 200 mts. El primer largo tiene es su parte final un paso delicado donde Nuri sufrió un poco, pero que abordandole bien en 'horcajadas' de primeras es asequible, el problema fué que sacó en el primer intento y luego quedó descolocada y como hace 'panxa' le costó horrores poderlo superar.



Pasado este largo, otro interesante es el tercero donde hay que hacer un flanqueo de los que acojonan, no es difícil ya que de pies estas muy bien pero de manos poquita cosa y además el patio impresiona.



Luego vienen un par de largos donde está el grado, son pasos asequibles con buenos 'cazos' pero depués de unas horas y con las dos cuerdas tirando hacía abajo cuestan de pasar. El final es una largo muy fácil que te lleva a la cima, el retorno se hace descendiendo por la otra vertiente, importante subir la bambas.



En resumen una vía muy recomendable que nosotros tardamos unas 5 horas en hacer, pero que en 3 y media se puede hacer bien.

jueves, 13 de abril de 2006

Ascensió Gallina Pelada o Cap Llitzet (2327 m)

13 d'Abril del 2006 - Dijous Sant

El dia anterior havien deixat els nens (Abril i Gerard) en casa dels avis que havien llogat un apartament a Cunit, i nosaltres vam fer nit al pis de Barcelona al carrer indústria.

Sortim sobre les 06:45 AM de Barcelona, A-18-Manresa-Berga, després de passar el poble de Cercs, just després de la central tèrmica desvio cap a la esquerra (Sant Corneli) passada la central tèrmica, després passem per Fígols, continuem fins la Creu de Fumanya (1600 m). Primera errada abans del final de la pista s'ha de agafar un desvio marcat a la esquerra que indica Fumanya un metres després deixar el cotxe.

08:45 AM Comencem a caminar un dia esplèndid, sortim amb samarreta tècnica màniga llarga i jaquetes de muntanya (la Nuri a més a més un polar), finalment gairebé tota la estona amb samarreta. Busquem una pista que ens porta fins al desvio del GR uns 40 minuts de pista de terra ample amb petites pujades i baixades (que no lo fan gaire gràcia a la Nuri però això de que tot el que baixa es té que tornar a pujar).

Arribem a la senyalització del GR-107, desvio de la dreta la direcció a seguir cap el el Coll del Portet. A partir d'ara seguim les marques de GR amb ocasions amb l'estrella vermella del camí dels Bons Homes.

20 minuts després passem per la derruïda masia del Ferrús.

Seguim per el GR-107, cada vegada mes a prop de la roca Gran de Ferrús. Veiem distintes vies de escalada en la paret, totalment vertical, amb algunes cintes en el passos amb desplome, quins collons pujar per aquestes vies. A la esquerra de la paret, se obre un corredor, denominat el pas de les Llosanques, encara en el GR-107, seguim les marques sense cap tipus de problema. El camí cada vegada puja una mica mes.

Al final de les Llosanques, el camí passa entre els arbres, però sempre seguim les marques del GR-107. Arribem al Coll del Portet trobem un pal de fusta indicador. OJO no continuar pel camí del GR s'ha de pujar per la dreta una pendent que no està marcada. Nosaltres es vam equivocar i vam continuar pel camí després de una estona de dubtes, tornen enrera al coll i veiem les fites de pedra. Decidim parar i esmorzen els bocates que portaven per dinar son a prop de les 11 del matí.

Es una pujada força pronunciada lo mes dur de l'excursió, busquem fites de pedra i algunes marques grogues, son poques tant una cosa con l'altre, es puja sempre amb tendència cap a la dreta.

Després de fer la aresta uns 10 minutets, a les 12 hores fem cim, les vistes son espectaculars un dia molt clar, estem sols al cim, no ens ho creiem i no hem vist rastre de ningú, bueno un home al coll del portet que feia el camí dels bons homes, fem les fotos de rigor, i la Nuri deixa la dedicatòria el llibre de visites.

Ara en la baixada comencem a veure bastant neu i la comencem a trepitjar fins arribar el refugi "Serra d'Ensija Delgado Úbeda" (2060 m)". Es un refugi tancat que té una porta oberta amb una petita zona amb dos llits una mica guarro, suposem que a l'estiu estarà obert perquè es veu gran i bastant nou.

Trepitjant força neu pugem cap el coll que es veu al fons, arribat al coll aquesta va ser la pitjor decisió del dia, decidim tirar cap a avall per un torrent de pedres i arbres, lo correcte es seguir pujant fins al cim de Creu de Ferro. El punt on vam decidir començar a baixar estava ballat per uns pals i un fil ferro.

Lo pitjor de l'excursió va ser baixar per el torrent, molt pronunciat i amb diverses grimpades una mica complicades, veiem el camí de terra al fons del torrent però no s'arriba mai, cada vegada la Nuri te menys moral i es comença a agobiar, finalment vam arribar al camí.

Tornem per la pista marcada amb GR fins al cruament i tornant per les nostres passes en 40 minutets arribem al cotxe, son les 15:45 en trigat unes 7 hores, crec que si agafes el camí correcte de baixada pots estalviar una horeta ben bona.